"Seguint les passes d'Ausiàs March. Un passeig entre les pedres i la memòria"

El diumenge 19 d'abril de l'any 1998, ocupant encara la regidoria de Cultura Salvador Català i Mascarell del BNV es va organitzar una ruta dissenyada per l'Arqueòleg Josep Antoni Gisbert per coneixer els llocs marquians que han sobreviscut al pas del temps.

Tot seguit us oferim una crònica de Salvador Vila que va ser publicada en el seu dia al diari electrònic Vilaweb - Gandia.

"Seguint les passes d'Ausiàs March. Un passeig entre les pedres i la memòria"

Cap a les onze del matí ha anat aplegant-se gent de tota la comarca a la plaça d'Ausiàs March de Beniarjó. Salvador Català, regidor de cultura ha anat donant la benvinguda a tots els assistents. Josep Antoni Gisbert del Museu de Dénia, ha proposat una visita dividida en dues parts una urbana i altra rural. Dos viles romanes a prop del Camí Vell de Xàtiva semblen ser l'origen de Beniarjó. Amb una introducció a la història de la població al carrer Dr. Rico, ha començat el recorregut.

Al segle XV l'estructura urbana no era més que un llogaret estructurat amb una clara intenció econòmica. Dos carrers principals i algun travesser amb cases morisques de parcel·la estreta. La planta baixa d'aquestes contava amb una cambra, un espai comú i una pallissa, no tenien més altura que una cambra a les golfes. Beniarjó com que ha viscut moments en què la taronja a donat molts diners, els sostres s'han elevat a la totalitat de les cases i no queda cap vestigi arquitectònic clar de l'època. . Continuant al carrer Dr. Rico, es parada obligatòria una casa del segle XVII situada enfront del número 10. Aquesta compta amb una cantonada de pedra calcària blavosa. "Observant-ho de prop es nota que les pedres han estat reutilitzades, probablement son del segle XV i es molt fàcil que provinguen de la Casa Senyorial dels March." Ha apuntat Gisbert. El recorregut ha continuat pels carrers de Beniarjó fins a la vora del Riu Serpis, on es troba el lloc més significatiu de la població. En la cruïlla del Camí Vell de Xàtiva amb la sèquia mare - que encara porta aigua -, estava la casa senyorial i l'ermita de Sant Marc. La sèquia no passava per dins la població morisca per evitar el robatori d'aigua. I de la Casa Senyorial només queda la part inferior l'Algub amb bóveda de canó, on la població anava a poar, ja que al depositar-se l'aigua en la cisterna aquesta fea de filtre i l'aigua era mes pura que la de la sèquia. A més d'aquesta manera els moriscos mai no entraven a la Casa Senyorial.

Es conserven els fonaments, fortíssims enconfrats de calç i pedra de riu. Al darrere de la cisterna es conserva una cambra que no es sap exactament que és, ja que al damunt hi ha una construcció més moderna i a més li ha crescut un canyar que caldrà llevar. La construcció és de pedra i morter.

La Casa Senyorial tenia una part residencial, un molí, una almàssera i un trapig que comptava amb un espai de més de 2.000 mts2 al voltant. A l'altra banda del camí estava l'ermita de Sant Marc i el Molí Capità, construït sèquia amunt. Actualment hi ha una casa al damunt i que encara conserva la cava original del segle XV. De l'ermita no en queda més que una clau de l'arc amb l'escut dels Moncada que van ser senyors de Beniarjó després dels March i què es conserva actualment a l'església. Una imatge en una ceràmica commemorativa, és l'únic que queda a l'emplaçament original, ja que aquesta va ser enderrocada per construir una escola.. Gisbert ha proposat que es construeixca una maqueta, ja que hi ha prou documentació gràfica per poder fer-ho.

Salvador Català ha apuntat la idea i ha manifestat que aquest acte és l'inici d'una sèrie d'actuacions orientades a recuperar la memòria del Senyoriu dels March.. De fet ja s'ha donat un pas important en senyalitzar els llocs més significatius i l'actuació més immediata serà l'edició d'un fullet explicatiu amb fotografies antigues.

Tota l'estructura urbana estava - i està - en el marge dret del riu, un pont modern uneix les terres de les dues ribes. El pont originari d'Ausiàs March era més menut que l'actual i encara queden restes dels fonaments a sota del pont nou.

A l'altra banda del riu al no comptar amb cap sèquia tot el conreu era de secà, però l'eclosió del canyamel obliga a Ausiàs March, ja entrat en edat, a convertir part del secà en regadiu. Per finançar l'obra es veu obligat a invertir tota la fortuna de la seua segona dona i la seua pròpia herència

El recorregut a continuat creuant el pont per visitar les infrastructures bàsiques de l'obra hidràulica d'En March. Seguint pel marge esquerre del riu la sèquia de March, s'arriba fins una caseta anomenada "La Ponderosa" al darrere està l'assut, construït per retindre l'aigua i canalitzar-la fins els conreus. De les 1000 fanecades que conformen les terres del senyoriu, es va aconseguir que 300 foren de regadiu - i per tant de canyamel -, mentre al secà predominava l'olivera i el blat. La sèquia d'En March es pot observar com està construïda amb el mateix sistema d'encoframent utilitzat en els fonaments de sa casa, açò fa sospitar que en posar-se a fer obres aprofitara per fer-ho tot nou incoent-hi la seua residència. L'assut originàriament és construïa de fang d'argila amb algues marines. Era efímer i necessitava un manteniment continuat. Com a conclusió del recorregut, Gisbert ha explicat entre d'altres coses què March no va conèixer mai els enginys hidràulics i per l'obtenció del sucre s'utilitzava el trapig que consistia en una pedra que molia el canyamel. També ha posat enfasi després de tot el trajecte, en la particularitat de que el poeta en cap vers fa referència al sucre ni al canyamel ni a res relacionat amb la terra. En canvi la seua obra està plena d'altres tipus de dolçors, de vents marins i de coses relacionades amb la mar i la cacera. Açò ens pot fer pensar que la terra era un simple recurs econòmic que li permetia dedicar-se a altres coses, arribant d'aquesta manera a poder ser falconer del Rei i escriure els versos que el convertirien en el gran poeta clàssic per excel·lència.

logotipo