| INTRODUCCIÓ La gent del Palomar, com qualsevol grup humà al llarg de la història, ha tingut i té la necessitat d'expressar-se com a col.lectivitat a través de les seues festes. La festa de la plantada del xop és una d'aqueixes manifestacions. Una representació etnogràfica molt arcaica i, per descomptat, molt anterior a la pròpia existència del Palomar com a poble, amb tot l'interés que açò comporta. I més, si tenim en compte que aquesta modalitat de festa popular -la plantada d'un arbre- la trobem a llocs tant distants com Escòcia i el Japó. Hem elegit per això aquesta celebració, per tal com darrere d'una festa tan senzilla s'amaguen mil.linaris de tradició, segles d'història no escrita que tornen de manera puntual a fer-se presents a la plaça del Xop, un any darrere un altre. I tot això ocorre per recordar-nos als humans que tot mor i tot renaix, que tot es reduïble a cicles; que el temps no existeix; som nosaltres els qui li posem nom i cognoms, els qui creem i recomptem els anys i els dies, els temps de festa i les jornades de treball, els ritus anuals i el mites eterns. I és aqueix un dels majors aconseguiments culturals de la humanitat. |
| LA PLAÇA. Duu per nom el de Mare de Déu dels Desemparats, però la gent la coneix simplement com "la plaça del xop". La plaça té una forma triangular no massa perfecta, ni rectilínia, talment una enorme matriu. El lloc on es troba el Palomar té també la seua màgia: just on la sequia s'obri de braços (o de cames?) per formar una horta en redó voltant el poble. Una gran matriu tenim, on la gent en general -i les dones en particular- esperen que penetren els hòmens, l'element masculí, carregant sorollosos amb un objecte de suggestiva fesomia fàl.lica. No debades, els ritus com aquest estan en íntima relació amb la fecunditat de la Natura i la reproducció i regeneració dels grups humans. (*) (*) No s'ha de prendre aquesta al.legoria al peu de la lletra. Les metàfores i comparances són simplement aixó, metàfores, imàtges, que no donen peu a interpretacions massa encertades. |
| EL RITUS ANUAL (tal com se celebra al
Palomar). Aplega el segon dissabte de maig. No cal preguntar aningú, no cal reunir ningú. Cal fer el de sempre, allò que s'ha fet tota la vida: anar al riu, talar un xop, portar-lo al poble i plantar-lo al bell mig de la plaça. Les quatre hores de la vesprada cauen amb sol, l'agradable i desitjat company de tota festa mediterrànea. Montaverner roman indiferent a la caravana d'utilitaris que s'adrecen al llit del riu, al cor i epicentre de la Vall d'Albaida. Tot s'esdevé sense presses ni obligacions, sense hores ni minuts, com si el temps s'haguera aturat en aquell lloc humit, on el ríu de l'Olleria aboca la seua aigua al rierol que baixa d'Albaida. Cal triar un xop, i que siga alt i que siga recte, el més ert i bonic de tota la xopada. |
 El lloc escollit per talar el xop s'improvisa.
Normalment és un riu o barranc proper l'elegit per talar
el xop que aquell dia ni es compra ni es ven: no existeix
la propietat. Al voltant del xop, en el moment de fer-lo
caure i d'endurse'l, no voreu sinó hòmens: els mascles
de la mil.lenària tribu. Algunes dones, encuriosides i
formant grup, s'acosten a la cerimònia masculina. Se
n'apropen ben poques, encara que pareix presumible que es
consolide aqueix canvi d'actitut. La gran majoria
d'elles, l'element femení de la festa, roman com sempre
s'ha fet, a la plaça del xop. |
| El ritual de tallar el vegetal i preparar-lo per a la seua entronització, requereix de mans expertes. Per costum i tradició es deixa tan sols el cóp de l'arbre intacte. La resta del ramatge es reballat en netejar el tronc. La festa és un monument a l'espontaneïtat i no manca qui, per caràcter o per experiència -o per ambdues coses alhora- assumisca el lideratge. Perquè no pot ser altrament: la destral i les eines de poda només les agafa un i la direcció que mamprén el xop ha de ser única i mínimament coordinada. La sabiduría popular valenciana reconeix els avantatges de la jerarquía. I així, l'anarquia volguda dóna pas a l'autoritat, i del caos aparent naix l'ordre. |
 Els bronzes
del campanar comuniquen l'arribada dels portadors de
l'arbre. El porten a muscle una bona colla de jóvens i
de majors que els ajuden i que encara no volen perdre el
seu dret de fills del poble a participar en la santa
faena, el dret a carregar cap avall amb el tronc. |
 Les aspes de
bigues de fusta, emprades per apuntalar el tronc, són
preparades. I les cordes són a punt per a tensar-se des
de les finestres de dues cambres, estratègicament
situades per servir a la plantada. |
 Al crit pausat
i intermitent d' aaaaarriba¡ , apropiat per una sola
veu, el xop va recorrent amunt noranta graus. No de colp,
sinó a forçades rítmiques dels palomarencs que a
l'uníson estiren de les cordes. D'aquells pocs qui
estiren des de les cases i de la majoria, que ho fa des
de baix. |
 I tirant i
estirant, el cicle de la "plantà" s'acompleix.
El xop ha entrat dins el forat. Al temps que una rústega
però eficaç plomada de pedres ajuda a buscar la
perpendicularitat, necessària per a l'èxit i el
reeiximent estètic de la festa: la conquesta de la
verticalitat. Falcat el xop en son forat, la faena és
acabada. Després, cacau i tramús amb ví, per a
recompensar l'esforç. El xop será testic del ball dels
pastorets i del ball de la bandera. |
| © ABEL SOLER I MOLINA. Reproduït amb permisde l'autor. |
Tornar